Garden i Canon

Portava una vida fosca, les parets em queien a sobre. Cada vegada que intentava escapar d’aquest absurd confinament, l’aire gèlid del nord em retornava a la realitat. Estava predestinat a passar part de la meva vida en aquest receptacle buit, inhòspit i electrificat.

Succeí un matí, descobrí un forat a la part alta de la paret de l’est. Vaig intentar arribar-hi, però les meves limitacions humanes m’ho impedien. Ho tenia a tocar, però un cop més la realitat s’imposava als desitjos. Tot i això, un bri d’esperança s’il·luminà davant meu.
El forat es feia més gros cada dia que passava, la paciència anava en augment a igual velocitat que la desintegració de la paret mestra. Fins que un dia una claror em despertà. Tenia els ulls encegats i em costà habituar-m’hi. La primera cosa que vaig pensar en veure l’espectacle que se m’oferia davant meu fou que la paret mestra havia cedit i havia caigut sobre meu tot transportant-me al cel.
Però les primeres olors em despertaren de qualsevol somni o vel·leïtat mortífera, aquell paratge que tenia davant meu era ben real, i calia aprofitar-ho. Ocells d’espècies diverses, cucs de seda pujant per l’escorça dels presseguers, animalons que treuen el nas dels caus i estrelles brillants que il·luminen una plàcida gespa.
De fons, la remor de les aigües que es mouen al meu voltant així com milers de sons indescriptibles cadascun d’ells més estrident que l’anterior. De sobte, una idea em vingué al caparró, i descobrí que allò que estava admirant només podia ser un dels fenòmens més admirables i sorprenents de la mare natura.

Sí Rondaire, ha arribat la primavera !!